Las empresas españolas, en busca del certificado Halal: lo que haga falta para poder vender al islam

Las empresas españolas, en busca del certificado Halal: lo que haga falta para poder vender al islam.

Josep Anglada será juzgado por maltratar y agredir a su propio hijo

La realidad siempre supera la ficción. El líder y fundador de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, será juzgado por maltratos en el ámbito familiar después de que su hijo lo denunciara por agresión.

Tanto el presidente de PxC como su hijo fueron citados en un Tribunal de VIc, Barcelona.

Según Anglada, la discusión “no tiene trascendencia” y “está fuera del ámbito político”. Preguntado por el motivo del comienzo de la disputa entre padre e hijo Anglada ha explicado que se originó por “un gato” de la familia. No ha querido dar más detalles. El hijo de Josep Anglada, mayor de edad, denunció los hechos en la policía pero según ha asegurado su padre sigue viviendo en el domicilio familiar.

Padre e hijo estuvieron el pasado día 25 declarando en un juzgado de instrucción de Vic (Barcelona) a raíz de esa denuncia por maltrato en el domicilio familiar, tras lo que el juez decidió mantener la imputación contra el líder de Plataforma per Catalunya y enviarlo a juicio.

Anglada será juzgado próximamente en un juicio rápido en los juzgados de Manresa (Barcelona)… a menos de treinta días para las elecciones generales.

Josep Anglada será juzgado por maltratar y agredir a su propio hijo.

España: récord absoluto de paro con 4.978.300 desempleados

 

 

España: récord absoluto de paro con 4.978.300 desempleados.

Explota Joan Tardà contra Peces-Barba: ‘Es un enorme hijo de puta’

 

 

Explota Joan Tardà contra Peces-Barba: ‘Es un enorme hijo de puta’.

San Mamés celebra la paz de ETA coreando ‘españoles hijos de puta’

 

 

San Mamés celebra la paz de ETA coreando ‘españoles hijos de puta’.

Tena: ‘A los catalanes nos hubiera ido mejor si quemamos Madrid’

 

 

Tena: ‘A los catalanes nos hubiera ido mejor si quemamos Madrid’.

Pepito Anglada, denunciat pel seu fill per agredir-lo durant una discussió

Pepito Anglada, el dia després de la picabaralla amb un menor (foto publicada a 'osona.com' el 16 d'octubre de 2009)

Al líder del partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada, li ha sortit un nou cas judicial, la diferència però és que ara ha estat el seu propi fill qui l’ha denunciat i no pas pel seu discurs racista sinó per agredir-lo durant una discussió domèstica. Segons ha informat Nació Digital, la discussió entre Josep Anglada pare i fill es va produir divendres a la nit i just després el jove -però que ja és major d’edat- va presentar una denúncia davant els Mossos d’Esquadra.

El cas els ha portat a tots dos a declarar aquest passat dimarts, tot i que no ha transcendit que van dir exactament, Nació Digital ha apuntat que Josep Anglada pare ha negat haver agredit al seu fill. Preguntat pel cas, Anglada pare ha assegurat que “és un tema privat que no cal comentar” mentre que el fill ha opinat que el què ha passat “és molt greu”.

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2011/10/anglada_denunciat_pel_seu_fill_per_agredir-lo_durant_una_discussio_25863.php

Socialistas, defensores de la escuela pública… y adictos a colegios pijos

 

 

 

Los socialistas han lanzado un polémico vídeo para atacar a la escuela privada, en la que aparece un niño engominado y con traje de chaqueta acudiendo al colegio de la mano de una asistenta. El chico le pregunta a su cuidadora si tiene hijos, y luego agrega: “Pues qué bien, así cuando seamos mayores ella podrá ser la cuidadora de mis hijos”.

A pesar del ataque a la derecha, muchos de los más destacados socialistas se formaron en este tipo de colegios, religiosos o laicos, o han escogido estos centros para que se formen sus hijos.

Socialistas que estudiaron en centros privados

• Alfredo Pérez Rubalcaba, candidato a la presidencia del Gobierno. Quizás los creadores de este vídeo se hayan inspirado en la figura del infante Alfredo P., ya que el joven Rubalcaba cursó estudios en el Colegio de Nuestra Señora del Pilar, en la calle Castelló de Madrid, regentado por marianistas y uno de los más exclusivos de la capital.
• José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno. Estudió en las Discípulas de Jesús, de León, privado y religioso, y en el Colegio Leonés, privado y laico. En este centro también estudió su mujer, Sonsoles Espinosa.
• José Bono, presidente del Congreso. Estudió en el colegio jesuita de la Inmaculada de Alicante.

• María Teresa Fernández de la Vega, ex vicepresidenta del Gobierno. Estudió en el Instituto Francés de Zaragoza. También cursó en el Colegio Jesús y María, primero en el centro de Zaragoza y después en el de Madrid.
• Carmen Chacón, ministra de Defensa y candidata del PSC. Estudió en el colegio barcelonés Divina Pastora.
• Ángel Gabilondo, ministro de Educación. Estudió en el Sagrado Corazón de San Sebastián y en el de Mundáiz.

• Cristina Garmendia, ministra de Ciencia e Innovación. Estudió en un colegio francés de San Sebastián.
• Javier Solana, ex ministro de Cultura, de Educación y de Asuntos Exteriores. También estudió en el Colegio de Nuestra Señora del Pilar, en la madrileña calle de Castelló.
• Bibiana Aído, ex ministra de Igualdad. Estudió en el Beaterio de Jesús, María y José de Alcalá de los Gazules.
• Joan Clos, ex ministro de Industria. Estudió en un colegio salesiano de Barcelona

Socialistas, defensores de la escuela pública… y adictos a colegios pijos.

España ya es un país de pobres: Cáritas alerta de que está desbordada

Cáritas advierte que el número de personas en situación de pobreza y vulnerabilidad sigue aumentando en España y que la red pública de asistencial social “se ha erosionado y disminuido”.

El secretario general de la organización, Sebastián Mora, ha hecho esta advertencia y ha subrayado: “Ya no estamos padeciendo una crisis, sino que se está conformando un nuevo mundo en que los más pobres son aún más pobres”. En 2010, Cáritas ha recibido 6,5 millones de peticiones de ayuda de las que dos millones han sido solicitudes de atención básica de emergencia en materia de alimentos, vivienda o atención sanitaria. A la altura de los países más desfavorecidos.

La organización católica ha afirmado que 70% corresponde a personas cuya situación “empeora y se cronifica por falta de soluciones”. Ante esta situación, Cáritas ha aumentado en un 7,5 por ciento su inversión anual hasta llegar a casi 250 millones de euros en un año en que las aportaciones privadas han aumentado en un 12 por ciento y las públicas han disminuido ligeramente.

Pese a la crudeza de la crisis, “Cáritas ni se minimiza, ni disminuye”, ha apuntado Mora tras destacar que las ayudas de donantes particulares o empresas han aumentado en un 12,5 por ciento en el último año, hasta los casi 160,5 millones de euros.

España ya es un país de pobres: Cáritas alerta de que está desbordada.

ESPAÑA: Cierre de paraísos fiscales es la clave contra el hambre – IPS ipsnoticias.net

 

Por Tito Drago

	Por el derecho básico de alimentarse Crédito: Cortesía de Manos Unidas

MADRID, 13 oct (IPS) – Para colaborar eficazmente en la lucha contra el hambre en el mundo, el gobierno de España debe impulsar ya el cierre de paraísos fiscales y un impuesto especial al movimiento especulativo de capitales, dijo a IPS Jesús María Medina, coordinador de la campaña Derecho a la Alimentación.

La iniciativa de lucha contra el hambre, en la que participan decenas de organizaciones no gubernamentales de toda España, se enmarca en la conmemoración este domingo 16 del Día Mundial de la Alimentación y el lunes 17 del Día Internacional para la Erradicación de la Pobreza.

Otro participante de la campaña, Amador Gómez, director técnico de Acción contra el Hambre, manifestó a IPS que el gobierno español debe tener presente que el Derecho a la Alimentación es reconocido por la jurisdicción internacional y que, por lo tanto, los estados tienen “la obligación de hacerlo valer”.

El gobierno español, añadió, no solo debe hacer todo lo que esté a su alcance, sino que debe actuar con firmeza en los foros de decisión, como la Unión Europea y la Organización Mundial del Comercio, para que se limiten las proporciones de materias primas que puede tener un solo inversor o grupo de tales, establecer tributos a los movimientos financieros especulativos y suprimir los paraísos fiscales.

También propone que se establezcan moratorias sobre la compra y venta de tierras a gran escala y que se tenga en cuenta que “los alimentos han pasado de ser un bien básico a ser un nuevo recurso estratégico y, con ello, objetivo de especulación”.

“Se especula con un recurso básico que es necesario e indispensable para las familias”, señaló.

Sobre este último aspecto, Gómez insistió en destacar que, pese a los aumentos de precios registrados anualmente desde 2008, no se tomaron decisiones para evitar que eso suceda y “las capacidades de las familias no han aumentado, viéndose más expuestas a esta terrible situación”.

“Cuidar los alimentos es proteger a las familias, así como especular con ellos es hacerlo con la salud y nutrición de las familias con menos recursos”, agregó.

Medina, por su parte, recordó que el gobierno español en los tres últimos años le dio una importante prioridad a la cooperación al desarrollo, pero que además de eso debería hacer que se actúe contra el “tremendo movimiento de acaparamiento de tierras en el Sur”.

Ese acaparamiento, que se calcula en más de 200 millones de hectáreas en los países en desarrollo, es mayoritariamente destinado a producir agrocombustibles y fibras para la industria textil, entre otros productos, y no para incrementar los alimentos para las poblaciones locales, agregó.

Por eso, Medina considera que faltan directrices para que actúe la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO) contrarrestando el acaparamiento y que se urja a los gobiernos a establecer una moratoria a la venta a gran escala de alimentos.

También señaló que, además de combatir el movimiento financiero especulativo, el gobierno debería generar una bolsa de recursos contra el hambre, destinada a los países del Sur.

Y por último puntualizó que la producción de agrocombustibles, en los que la Unión Europea participa impulsándola, tiene un impacto negativo en la seguridad alimentaria de los países más empobrecidos.

En esa línea destacó que 40 por ciento de la cosecha de maíz en Estados Unidos se utiliza para elaborar metanol y que en otros países, como Indonesia, se redujo la producción de alimentos debido al uso de tierras para plantar la palma africana.

El fruto de esta planta, para cuyo cultivo extensivo se necesita poca mano de obra y muchos fertilizantes químicos, fuertes herbicidas y mucho terreno, es usado en su mayoría para fabricar cosméticos, jabón, detergentes, velas, lubrificantes y otros productos similares. De esa manera no solo no se utiliza la tierra para acumular alimentos sino que se la debilita y contamina.

La organización Ayuda en Acción destaca en su último informe que, según la FAO, en 2009 había en el mundo 1.020 millones de personas hambrientas y otros dos millones que padecen el llamado “hambre oculto”, o sea unas carencias severas de micronutrientes, lo cual dificulta el desarrollo de sus capacidades y funciones vitales.

Por eso esta entidad no gubernamental apoya la campaña “Derecho a la Alimentación”, junto a la católica Cáritas Española, Ingeniería Sin Fronteras y Prosalus.

La campaña, entre otras cosas, se propone sensibilizar a los gobiernos del mundo para que se haga efectivo el derecho a la alimentación en el marco de una política de soberanía alimentaria. También que se imponga el respeto, protección y garantía del derecho a la alimentación como un derecho humano fundamental.

Para lograr ese fin se insta a que se haga una revisión de las políticas públicas y se destine una dotación suficiente de recursos para garantizar la efectividad del derecho a la alimentación en todos los países del mundo, prestándole especial atención a los del Sur.(FIN/2011)

ESPAÑA: Cierre de paraísos fiscales es la clave contra el hambre – IPS ipsnoticias.net.

Nou de cada deu institucions de l’Estat es troben a menys de 6 km de la Puerta del Sol

Els països més desenvolupats d’Europa, com Suïssa o Alemanya, es reparteixen el pes de l’administració general arreu del territori

ACN |  Madrid | Actualitzada el 14/10/2011 08:07

La Puerta del Sol de Madrid no només és el quilòmetre zero de les carreteres espanyoles. També és el punt geogràfic més pròxim a la majoria d’edificis i seus centrals dels organismes estatals. Lluny del plantejament d’altres estats moderns com Suïssa o Alemanya, on diverses ciutats acullen seus governamentals, aquí nou de cada 10 organismes que depenen directament del govern espanyol i de les altes institucions de l’Estat tenen la seu a menys de 6 quilòmetres del centre neuràlgic de la capital espanyola.

Hi ha excepcions com la Comissió Nacional de Telecomunicacions, que es va traslladar a Barcelona el 2005 malgrat la polèmica i una sentència en contra del Tribunal Suprem. De 115 organismes oficials, societats públiques i altes institucions de l’Estat que consten a l’Agenda de la Comunicació 2011 editada pel ministeri de la Presidència, 102 es troben a menys de sis quilòmetres de la Puerta del Sol i 8 més a altres punts més allunyats del centre de Madrid. Sumen 110 organismes situats a Madrid (95,5%) i 5 amb seu a altres ciutats (4,5%).

La capital espanyola acull el moll de l’os dels tres poders de l’Estat: el Congrés, el Senat, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, el CGPJ (tots a una distància màxima de 3,3 km de la Puerta del Sol) i la totalitat dels ministeris i les seves secretaries d’Estat (no comptabilitzades), però també institucions, societats públiques i òrgans participats que són les peces d’engranatge que fan de Madrid el motor de tracció polític i administratiu, com el Banc d’Espanya, l’ICO, Aena, Renfe, Adif, el CSN, o l’Inaem.

Exemples de descentralització

És un model allunyat de països amb esquemes federals i descentralitzats com Alemanya, que té, per exemple, la seu del Tribunal Constitucional a Karlsruhe (sud-oest del país), el Banc Central Alemany (Bundesbank) a Frankfurt i la seu del Servei Federal d’Intel·ligència (Bundesnachrichtendienst) als afores de Munic.

A Suïssa, la seu del parlament, del govern i dels ministeris es troben a la capital, Berna, però hi ha d’altres organismes que es reparteixen entre altres ciutats, com és el cas de les dues grans corts de l’estat helvètic, el Tribunal Federal i el Tribunal Penal Federal, que es troben a Lausana i Bellinzola, respectivament. A Holanda, la capital és a Amsterdam però el Parlament i el govern són a l’Haia.

No només l’administració

Madrid no només concentra les institucions més importants de l’Estat, sinó que acull desenes d’organismes autònoms públics de suport a la maquinària política i administrativa, com el Consell d’Estat, el Consell Econòmic i Social, el Tribunal de Comptes, el Centre d’Estudis Jurídics, l’Institut de Comerç Exterior, el Centre d’Estudis Polítics Constitucionals, l’Institut Nacional d’Administració Pública, l’Institut del Cinema, la direcció general de Consum, l’Institut de la Joventut, i institucions com la DGT, l’Agència de Protecció de Dades, el Consell Escolar de l’Estat, el CIS, Loteries de l’Estat, la Societat Pública de Lloguer, Correos, i Paradores, entre altres. A més, hi ha institucions relacionades amb l’activitat marítima que també estan ubicades a Madrid, com Ports de l’Estat, Salvament Marítim, i l’Institut d’Oceanografia.

La llei no obliga

L’article 5 de la Constitució Espanyola estableix que “la capital de l’Estat és la vila de Madrid” però no recull en cap article que la seu de la presidència del govern espanyol, dels seus ministeris o fins i tot del Congrés i del Senat hagi de ser la capital de l’Estat. En canvi, l’article 103 de la Constitució sí que diu que l’Administració Pública ha d’actuar “d’acord amb els principis d’eficiència, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació”. L’Estatut d’Autonomia de Madrid (1983) i la llei de règim especial de Madrid (2006) sí que afirmen que la capital de l’Estat és “seu de les institucions generals”, seguint l’estela de la “llei especial de Madrid” franquista de 1963, que deia que era la “seu del govern nacional”.

Nou de cada deu institucions de l’Estat es troben a menys de 6 km de la Puerta del Sol.

Dos detinguts i tres ferits lleus en els incidents del concert ‘ultra’ de Democracia Nacional

Un grup d’antifeixistes ha atacat la porta del bar The Other Place, on actuaven els grups ultradretans que havien de tocar inicialment a Sabadell. La policia acordona la zona

ARA | Barcelona | Actualitzada el 12/10/2011 21:14

Un ferit en l’enfrontament al bar The Other Place, on es feia un concert ‘ultra’

Dos detinguts i tres ferits lleus: és el balanç dels incidents que s’han produït en el concert ultra organitzat per Democracia Nacional amb motiu de la festa de la Hispanitat. Una trentena de manifestants antifeixistes s’han presentat al bar The Other Place del Poblenou, on es feia a porta tancada l’actuació que inicialment estava prevista a Sabadell. Segons fonts policials, dos dels participants en els incidents han estat detinguts: un per danys i desordres públics i l’altre, per atemptat a l’autoritat, suposadament per haver-se enfrontat a la policia.

Els participants en la protesta antifeixista del 12-O, que s’ha fet al centre de Barcelona, havien anunciat al final de la marxa, a la plaça Sant Jaume, que es desplaçaven al Poblenou. Un parell d’hores després, quan ja semblava que tot havia quedat en no-res, un grup reduït s’ha acostat al local on es feia el concert polèmic. A la porta, s’hi anunciava una festa privada. Els periodistes eren al carrer, sense poder-hi entrar, i han vist que els manifestants atacaven la porta del local i i intentaven entrar-hi amb cops i llançant-hi pedres. La porta ha quedat destrossada.

Pocs minuts després, s’ha vist un jove amb la cara ensangonada que era evacuat amb una ambulància. Posteriorment, la policia ha informat que hi ha tres ferits lleus per contusions, tot i que no ha concretat de quin grup són.

Els Mossos d’Esquadra han acordonat la zona i el concert ha continuat sota la vigilància policia al carrer. Tanmateix, segons fonts policials des de les nou del vespre la situació es manté tranquil·la.

Dos detinguts i tres ferits lleus en els incidents del concert ‘ultra’ de Democracia Nacional.

TV3: volem un mirall trencat?

 

MÒNICA TERRIBAS| Actualitzada el 10/10/2011 22:00

Núria Solé i Carles Prats, conductors del TN Migdia. JORDI SOTERAS / TVC

Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tots els seus serveis a la xarxa- es financen, d’acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d’ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, el maig del 2008, la crisi econòmica s’hi ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris -de més de seixanta milions d’euros en cinc anys-. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l’aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d’euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d’uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n’hem fet bandera ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.

Afortunadament, gràcies a l’esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l’audiència i de canvis tecnològics constants -pas de l’analògic al digital i consum de continguts a la xarxa-. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen amb la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l’han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i em els canvis que necessàriament haurem d’afrontar.

Productivitat

Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d’ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, hem renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar a les criatures un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d’emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això hem batallat per fer més hores d’emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l’audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.

En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l’aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i d’expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d’haver aconseguit que la nova llei de l’audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l’argument de la crisi. Però seria bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d’opinió, només s’assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s’omplen la boca de xifres -encara que siguin falses- però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l’animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d’altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.

Compromís

Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d’acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l’esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l’error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no volen continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time , programes d’entreteniment de qualitat, espais d’humor autocrític i grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers i els èxits dels nostres esportistes en les competicions d’elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l’holandesa, la francesa o l’alemanya.

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre’ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als que hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa.

TV3: volem un mirall trencat?.